Enyorar allò que mai s’ha tingut, recordar allò
que mai s’ha viscut, viure de la ficció és el pitjor dels meus pesars.
Ha sigut un any diferent: amb emocions, experiències
noves i per què no dir-ho, sense cap depressió substancial. Ha sigut un descans
per a la meua ment, però sobretot per a la meua ànima. Durant un any la he
vestida de felicitat però, ara me n’adone, fictícia. Perquè al cap i a li fi,
quan l’oratge es relaxa, els vents amainen, el bullici de les vivències
s’evapora i tinc de nou una estona sols amb el meu vertader jo, sempre em trobe
amb la realitat: la meua ànima és l'heretge a la quimera en la que de vegades
em perd.
I això és així, per molt que jo no vullga. I
sempre que tracte d'evadir la realitat l’únic que faig és convertir-me en una
xiqueta adolescent, ocultant la meua maduresa i rient de coses banals, doncs
tots sabem que aquell més ignorant és el més feliç.
La gent no vol fer-se major, però jo estic farta
de la incertesa d’aquest camí i de posar-me sempre paranys a mi mateixa per tal
de convence’m de què jo no espere, que visc.
És cert que ara me’n vaig d’Erasmus, que les coses
que m’hagen de passar sols em passaran a mi. Que jo seré la protagonista de la
meua vida. Però de nou, trobe per segur que totes les experiències que
m’esperen seguiran sent superficials, simples distraccions que hem fan seguir
endavant, però no oblidar allò que més puc desitjar.
P.S: Hui he escrit en la meua llengua. Cert és que el text és molt més senzill, però també és
el més sincer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario